Uns 85.00 nens han mort de gana al Yemen en els útlims 4 anys

El periodisme, com totes les activitats professionals, compta amb un codi deontològic que s’ha de seguir per tal de dur a terme aquest ofici d’una manera responsable i ètica. A més a més, el periodista Salvador Alsius va establir quatre principis de l’ètica periodística que s’han de tenir en compte a l’hora d’escriure periodísticament. Els quatre principis de Salvador Alsius són la veritat, és a dir la cura i el rigor en la informació sense caure en la fal·làcia; la justícia, que consisteix en la imparcialitat i exposició equànime dels fets; la llibertat, que gira al voltant del concepte del watchdog i no deixar-se influir per les fonts i per últim la responsabilitat, és a dir respectar la privadesa de les fonts i els implicats, sobretot en atacs terroristes, guerres, accidents…

La notícia que hem triat tracta les condicions dels 85.000 nens que han mort de fam durant els darrers quatre anys al Iemen. La ONG Save the Children ha assegurat que molts moren per falta d’aliments però també per infeccions que pateixen a causa del dèbil sistema immunològic provocat per la malnutrició a la qual són sotmesos. A més, a causa de les pèssimes condicions de la guerra, molts moren ferits per bombes i bales. Save The Children ha afirmat que les importacions d’aliments han disminuït els darrers anys perquè la condició bèl·lica ho dificulta i per aquest motiu han intentat proporcionar-ne més a través d’uns altres mitjans.

Aquesta notícia incompleix, en primer lloc, el principi de responsabilitat dels principis dictats per Alsius, principalment pel fet que atempta contra la privadesa dels afectats i, al publicar la seva imatge, no els protegeix i invaeix a la seva intimitat. Aquest fet s’aguditza i resulta encara ser més greu al tractar-se d’imatges on hi apareixen menors en estats de desnutrició. És per això que no tracta correctament un tema i no adopta una especial sensibilitat social; el frivolitza per l’ús que fa de les imatges. Així, no compleix el criteri número 11 del codi deontològic dels periodistes, que implica la protecció dels drets dels menors, ni tampoc el número 9 que vetlla pel respecte del dret a la privacitat de les persones.

La notícia respecta el principi de veritat excepte per la neutralitat valorativa, però és un fet comprensible ja que és una notícia amb un fort impacte d’un fet negatiu, és a dir, no hi ha dubte que aquesta situació s’ha de canviar. Això es correspon amb el criteri 12 del codi deontològic, pel qual s’ha de salvaguardar la dignitat de les persones i la seva integritat física i moral.

De la mateixa manera, el principi de justícia el segueix, ja que el seu tractament d’un grup social desfavorit és l’idoni. Pel que fa al principi de llibertat, no coneixem cap pressió externa ni sembla haver-n’hi cap, i la seva font (agència EFE) és totalment fiable.

Com a conclusió, es pot dir que és una notícia que respecta bastant els principis d’Alsius i el codi deontològic, però fa un mal tractament de les imatges i frivolitza el tema.

Click a aquí per anar a la notícia

Sobre el periodisme: "Si no inclous la perspectiva feminista i de gènere estàs fent una mala praxis"

Sobre el periodisme: “Si no inclous la perspectiva feminista i de gènere estàs fent una mala praxis”

L’Associació de Dones Periodistes publica un estudi sobre el tractament de la violència de gènere en els mitjans de comunicació

Cartell de la xerrada (Font: Upf igualtat)

Mavi Carrasco, Marta Corcoy i Cristina Guiu, integrants de l’Associació de Dones Periodistes, van oferir ahir a la tarda una roda de premsa sobre la recerca Impacte de les recomanacions sobre el Tractament de la Violència Masclista als Mitjans de Comunicació, realitzat conjuntament amb Montserrat Puig. L’estudi segueix sis diaris generalistes editats a Catalunya fixant-se en el tractament i la visibilització de les notícies sobre violència de gènere. Les autores defineixen aquest concepte com les agressions d’un home envers una dona, que són parella o exparella. Aquest estudi el van iniciar l’any 2006 fixant-se únicament en dos mesos cada any, gener i setembre, i van anar ampliant els mesos de recerca progressivament fins arribar a un estudi diari. A més a més, el Consell Audiovisual de Catalunya realitza el mateix estudi, però fixant-se també els mitjans audiovisuals i es reuneixen sovint per comparar.

Les autores van explicar que per realitzar l’estudi divideixen en quatre categories el tipus de notícies sobre el tema: “fets descriptius d’agressions”, que son la majoria, “tribunals”, notícies centrades en les explicacions de judicis o en el seguiment d’una notícia prèvia, “històries de vida”, en les quals testimonis expliquen la seva història i “balanços”, dades acumulatives sobre el tema.

“Balanços” i “històries de vida” són notícies de sensibilització, les quals “no estigmatitzen la dona”, segons Guiu. Per altra banda, ofereixen una visió esperançadora i positiva, ja que aporten una visió completa del tema i inclouen experiències personals que van més enllà de l’explicació de successos tràgics. Aquestes notícies, per tant, consciencien la societat i són exemplars per a les dones que pateixen una situació semblant, ajudant a fer que prenguin mesures. Per aquests motius les comunicadores van valorar positivament la publicació de llibres, pel·lícules, reportatges o conferències atès que col·laboren en la sensibilització del públic i en el prendre consciència de la societat, és a dir, a la tan important coeducació.

Guiu va dir: “La nostra responsabilitat com a periodistes és deixar d’alimentar els estereotips de gènere”

Corcoy, Carrasco i Guiu també van parlar del tema de les fotografies que acompanyen aquest tipus de notícies. Segons Carrasco “cal evitar les fotos del portal de la víctima que puguin revelar dades seves” i Corcoy va afegir que “mai s’haurien de posar imatges de l’aixecament del cadàver”. Segons les periodistes, cal vetllar per mantenir l’anonimat de la víctima i s’han de trobar fotografies neutrals que alhora serveixin per il·lustrar els fets que s’estan explicant.

Corcoy, Guiu i Carrasco (Font: Twitter Marcel Mauri)

D’altra banda, les periodistes van revelar que, de totes les notícies sobre violència masclista, només en el 25 % dels casos el focus d’atenció és la dona i quan ho és, apareix com a subjecte pacient: dona és morta… En pocs casos apareix escrit un home assassina/mata. Una altra dada curiosa és que els periodistes sovint inclouen el modus operandi en el titular, quelcom irrellevant que només persegueix l’objectiu de recollir lectors, ja que, com va dir Carrasco, “Que hi fa que hagi mort a punyalades? La qüestió és que ha mort”. Per tant, s’ha d’evitar reforçar la passivitat de les víctimes i la impunitat dels autors.

Corcoy: “Som professionals de les paraules, cada paraula que escollim té una intenció”

Finalment, les tres comunicadores van parlar sobre el fet que la nostra societat és innegablement patriarcal, la qual cosa la condiciona la manera d’escriure dels redactors dels mitjans. És per això que van remarcar que, des de l’àmbit del periodisme, cal oferir escrits que incorporin les recomanacions ofertes conjuntament per l’Associació de Dones Periodistes, el Consell Audiovisual de Catalunya o el Col·legi de Periodistes. Aquest escrit, juntament amb l’ètica i el codi deontològic, s’ha de tenir en compte per tal de fer un bon tractament i difusió de les notícies d’aquest àmbit, i així contribuir en la lluita contra la violència de gènere.

La invisibilitat periodística en l'era Trump (Maria D, Lola, Joana, Maia i Neus)

CONFERÈNCIA INAUGURAL A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA

La invisibilitat periodística en l’era Trump

Barbie Zelizer encapçala la lliçó de periodisme d’enguany: “What Invisibility tells us about the news”

La conferència inaugural de la carrera de periodisme d’enguany va començar amb un toc còmic: a Barbie Zelizer, l’encarregada de conduir l’acte, li van caure els papers, fet que va causar les rialles empàtiques dels estudiants assistents. Després del petit incident, la conferència va començar sense més problemes. La Doctora Barbie Zelizer és periodista de renom internacional i actualment és professora i directora del Center for Media at Risk a la Universitat de Pennsylvania dels Estats Units.

Zelizer durant la lliçó inaugural de periodisme (Font: Upf.edu)

La recerca de Zelizer es centra en les dimensions culturals del periodisme, en concret l’autoritat periodística, la memòria col·lectiva i les imatges periodístiques en temps de crisi i guerra. Zelizer és l’autora i editora de catorze llibres, com per exemple About To Die: How News Images Move the Public (2010) o Remembering to Forget: Holocaust Memory Through the Camera’s Eye (1998). Els seus textos han estat traduïts a nou llengües.

La lliçó inaugural del Grau en Periodisme de l’Universitat Pompeu Fabra va tenir lloc el passat 29 d’octubre a l’auditori del Campus de Comunicació de Poblenou. La conferència es va centrar en les imatges mediàtiques de Donald Trump i la importància de la invisibilitat periodística per entendre les notícies nord-americanes.  

La taula dels ponents estava integrada per  Antonio Monegal, membre de l’Institut de Cultura dins el Departament d’Humanitats de la Universitat; Jordi Balló, degà de la Facultat de Comunicació; Barbie Zelizer, la conferenciant; Carles Pont, titular del departament de Comunicació de la Pompeu Fabra, i per últim, Cristopher Tulloch, doctor en periodisme i professor de màster a la universitat.

Zelizer va començar establint que, quan pensem en invisibilitat, acostumem a remetre’ns a la ciència-ficció, ja que “ens força a mirar més enllà del que es veu”, però va destacar que no cal veure amb els ulls per actuar i reaccionar adequadament al fenomen. Així, va establir quatre categories en la invisibilitat mateixa: la invisibilitat com a coneixement visual; invisibilitat i notícies;  invisibilitat i el règim de Trump;  invisibilitat i imatges del president nord-americà.

Zelizer va afirmar durant la conferència que “la democràcia no pot existir sense el periodisme”.

“Hem d’ensenyar a la gent com utilitzar els mitjans de comunicació, hem d’ensenyar a la gent que ha de consultar les notícies a diferents fonts.” 

La ponent va diferenciar entre el coneixement i el no-coneixement, definint aquest últim com una lògica de desconsideració estratègica. Com a conductors de la invisibilitat, va mencionar factors ocupacionals (imparcialitat, claredat i simplicitat), factors institucionals (el periodista ha de saber discernir allò important d’allò irrellevant), factors tecnològics (encetar les notícies previsibles) i factors socio-culturals (control de la societat).

La conferència va continuar amb crítiques cap a les decisions d’alguns mitjans de invisibilitzar certes notícies per motius culturals, legals o de la seva ètica pròpia, com imatges que malmenen la visió de Trump que podem trobar-les pertot però no als mitjans. Així, va declarar el règim de del president d’Estats Units com un règim “autoritari, abusiu i agressiu” i va defensar que les notícies sobre Trump són massa poc crítiques.

Zelizer va demostrar, amb tres imatges de Trump “invisible”, com els mitjans a través del tractament que fan d’una notícia o fet poden dir algunes coses o altres. No és el primer cop que aquesta autora critica el fet, ja que en el seu article “Resetting journalism in the aftermath of Brexit and Trump” menciona que els mitjans de comunicació van “fallar, un cop més, en servir el públic” i, juntament amb la premsa britànica en el tractament del brexit, no van considerar la qüestió “per a què serveix el periodisme”. El motiu pel qual Zelizer arriba a aquestes conclusions és que considera que el públic nord-americà (i el britànic) no va rebre la informació necessària per tal de participar en l’important debat cívic que planteja una elecció presidencial de les característiques que van tenir les eleccions del passat 2016. L’actitud dels periodistes davant de Trump i la indignació que els va causar, va ser retallar la cobertura periodística. Per últim, la conferenciant va destacar, tant a l’article com en la conferència que la normalització del fenomen Trump estava present en tots els mitjans, cosa que ella considera incorrecte.

“Allò que resta invisible té una rellevància política enorme. La invisibilitat ens pot ajudar a combatre la intimidació i l’abús que són la clau del govern de Trump”

Zelizer va concloure la xerrada dient que “el desafiament que enfronta el periodisme actualment no és com es tracten els relats periodístics, sinó com recuperar les condicions en què qualsevol cosa fa que els periodistes puguin aconseguir un canvi” i així no tornar a repetir “un dels pitjors períodes del periodisme”. Va afegir que les noves generacions tenen una important tasca entre mans per tal de no repetir els errors del passat: “La història no es repeteix, però sovint rima” (Mark Twain).